RETRODEZCAN

Este imperativo es del todo incorrecto pero me resulta más contundente que el original RETROCEDAN. Por lo tanto, si la Real Academia de la Lengua Española me lo permite, desde hoy en adelante haré uso exclusivo de él.
Con RETRODEZCAN pretendo dar a conocer parte de mi obra pictórica, escultórica, fotográfica y, en menor proporción, literaria y, a la vez, mantener una corriente de opinión sobre los acontecimientos de naturaleza artística de hoy día.
Espero que tomeis la sabia decisión de manteneros a una distancia prudencial de mis opiniones aquí vertidas que no siempre tienen por que ser del agrado de la mayoría; ¿o, sí?

Mostrando entradas con la etiqueta 15-M. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 15-M. Mostrar todas las entradas

jueves, 24 de agosto de 2017

AZUL-VICTORIA (SEVERÍN)

Como quiera que durante mis vacaciones en el Puerto de la Cruz necesitara sellos de correos para la península, el quiosquero de la Plaza del Charco a quién le había comprado las postales me sugirió la posibilidad de encontrarlos en la tienda de Severín, frente al muelle. Se trataba de una especie de mini bazar cuya puerta exhibía un logo de CORREOS sobre el que rezaba la palabra TIMBRES pero  dónde también se podía comprar desde una sencilla navaja plateada hasta una plancha eléctrica de última generación. El local no resultaba más grande que un ring de boxeo y desde el centro del cuadrilátero me recibió el propio Severín; de unos setenta años, impoluto, educado y amable.

Sr. Severín, -pregunté-: ¿Tiene Vd. sellos de correos para la Península?

Al escuchar su propio nombre en boca de un extraño, desde el centro mismo del ring me lanzó la primera andanada sobre el plexo solar. Me sugirió el nuevo sello con la imagen del monarca Felipe VI del que dijo haber tenido mucho éxito entre los coleccionistas extranjeros. Destacó la prestancia de Su majestad y el diseño y colores del propio sello del que personalmente se sentía muy orgulloso. Sin capacidad suficiente todavía para reaccionar, lo que no recuerdo con exactitud es como acabamos hablando no sólo de la guerra civil española sino además de la División Azul y su intervención en la Unión Soviética. Empezaba yo a notar que el señor Severín resultaba un verdadero entusiasta de los componentes de aquella división dirigida por el General Agustín Muñoz Grande cuando, -acorralado yo contra las cuerdas-, recibí una primera serie de golpes al hígado que me dejaron del todo aturdido. El señor Severín afirmaba con total rotundidad que los combatientes españoles, -a juicio de los propios mandos alemanes-, resultaban mucho más eficaces que sus propios colegas: soportaban el frío y el hambre mucho mejor que el resto hasta el  punto de que “nosotros éramos mucho más temidos por los soviéticos en el campo de batalla que los teutones”

No hizo falta tirar la toalla. Me encontraba ya a punto del K.O. en el último asalto cuando la campana sonó milagrosamente en mi auxilio con la entrada de un nuevo cliente al cuadrilátero. 

Tras la derrota finalmente sufrida, después de despedirme del Sr. Severín y una vez ya en la calle, eché un nuevo vistazo a la fachada de su comercio tratando de descubrir algún signo visible que pudiera revelar su todavía desmedida simpatía no sólo por los componentes de la División Azul sino también por la Falange. Y claro que lo encontré. Se trataba del curioso nombre de su Bazar: AZUL VICTORIA-SEVERÍN (ver foto adjunta).

Inmediatamente recordé que, entonces, explotar un ESTANCO no se le permitía a cualquiera sino, sobre todo, a las viudas de aquellos oficiales Caídos por Dios y por España 

sábado, 11 de junio de 2011

Artículo de la Revista ENDERROCK (Diario musical)

El periodista Martì Farrè se ha hecho eco en las páginas de la revista ENRROCK de la contribución de algunos músicos, entre  los que se encuentra la canaria DÁCIL LÓPEZ, en relación con la acampada del 15-M que tuvo lugar en la Plaza de Cataluña de Barcelona.



La ciutat blava i els indignats del jazz.

"Hi havia una vegada una ciutat tenyida de blau, tan blava que fins i tot aquella dita popular que assegurava que “de blau, verd o marró un dallonsis és un dallonsis” havia passat feia temps als annals de la història. Una ciutat tan blava on un hoolligan de la política, un fatxenda sinistre, reaccionari i mediocre, va decidir enviar els uniformats de blau per tal d’escarmentar un grup de persones indefenses que romanien al cor d’aquella ciutat blava, en una plaça, la de Catalunya, rebatejada per alguns dels pacífics insurrectes com la d’Islàndia, en honor a la revolta que uns mesos abans s’havia esdevingut al país nòrdic contra els abusos dels seus banquers. Un indret al marge del guió previst per les forces polítiques oficials i extraoficials, majoritàries o minoritàries, guanyadores o perdedores, convertit en una illa enmig d’aquella ciutat blava. Un espai on confluïen aturats, estudiants, joves sense futur, pensionistes amb pagues miserables, treballadors en precari, prejubilats desnonats o músics com els de la Indignats Jazz Band, que hores abans del festival de la porra havien ofert una sessió històrica en un lateral d’aquell racó somniador. Hi havia una vegada una tarda en què, entre una parada del bus turístic i les escales que donaven accés al recinte dels acampats, algú hi havia instal·lat un tendal, una bateria gairebé de joguina i un petit equip de so; el lloc on una banda insòlita, formada per fins a 12 instrumentistes de vent, va delectar curiosos, conscienciats, passavolants i companys de viatge amb una curta però inoblidable sessió de jazz en viu, lluny de les catacumbes, al bell mig de la via pública. El petit dels Casares s’asseia a la bateria, la vocalista Dácil López cantava sota un improvisat groove, el saxofonista Gorka Benitez s’unia a la festa amb un solo d’antologia, el trompetista Juan de Diego i el trombonista Víctor Correa s’exercitaven amb descaradura, el contrabaixista Marc Cuevas apuntalava el ritme amb discreció, el guitarrista Alfred Artigas solejava assegut a un amplificador, el parsimoniós Albert Cirera desenfundava el saxo i s’hi afegia des del darrere... i, rodejant l’escena, observaven la sessió col·legues com el bateria Oriol Roca, la cantant Sílvia Pérez Cruz o l’activista August Corominas, del sempre invicte Robadors 23. Volien –volen– unes condicions laborals mínimament dignes, en un país en el qual encara hi ha qui considera els músics poc menys que un objecte decoratiu; un tracte fiscal més just, com succeeix en altres països del Vell Continent; que es declarin les sales de concerts espais culturals, omplir els ajuntaments de tècnics amb sensibilitat musical –i no al dictat de les conveniències del moment– o acabar d’una vegada per totes amb l’obscenitat del comissionisme en la contractació de música en viu. “La música és educació”, deien, i evidenciaven la seva indignació amb un dels estàndards més bonics de la història del jazz: “On The Sunny Side Of The Steet”. Escrit el 1930 per Dorothy Fiels per al musical Lew Leslies, el protagonista de l’obra diu en un fragment d’aquest estàndard: “Solia caminar a l’ombra / (...) però ara ja no tinc por / (...) si mai tingués un centau / seria tant ric com Rockefeller / or en pols als meus peus / en el costat assolellat del carrer”. La cançó agredolça, escrita per a les víctimes de la Gran Depressió nord-americana; la reflexió picant d’un capvespre assolellat a la plaça d’Islàndia, per als sans-cullotes de Barcelona, i també de Madrid, València, Sevilla, Màlaga, Saragossa, Olot, Palma, Vigo, Atenes, Terrassa, Toledo, Múrcia, Albacete, Girona, Lleida, Tarragona, Verges..."